Nascut el 1931 a França (Castelsarrasin), però criat i educat a Barcelona, la seva infantesa va transcórrer enmig de la Guerra Civil Espanyola. Pel fet de pertànyer a una família treballadora, va viure anys durs i molt difícils. Des de ben jove es refugiarà en el dibuix.
Als catorze anys assisteix a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, on destacarà sobretot per les seves habilitats com a restaurador i daurador. El 1952 ingressa a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. Durant el seu segon any a l’Acadèmia guanya el primer premi de figura a l’exposició de pintures universitàries de Madrid. Viatja a la capital, coneix el Museu del Prado i freqüenta l’Academia de San Fernando.
L’estiu del 1954 descobreix l’Empordà, Calella de Palafrugell, a la Costa Brava, un munt de pescadors com Pepet Gilet i les cantades d’havaneres. Des d’aquell moment, l’Empordà va passar a formar part de la seva vida i la seva obra.
El 1957 guanya una beca per completar la seva formació a París. Segueix unes classes a l’Ecole de Beaux Arts i també freqüenta l’Académie de la Grande Chaumière.
Durant els seus anys a la capital francesa realitza la restauració d’algunes de les sales de l’Elisi, un treball que li serà reconegut personalment pel president René Coty. Més tard, portarà a terme la restauració de l’oficina del ministre de Marina francès, situada a la Place de la Concorde, i la llotja presidencial de l’Opera Garnier.
Mentre resideix a París fa algun viatge a Londres, on participa en algunes exposicions col·lectives. El 1959 obté una beca a la capital anglesa. Va a classes de dibuix i gravat a la Saint Martin’s School of Art, alhora que realitza treballs com a restaurador i daurador en una prestigiosa casa de marcs. El 1961 es presenta al concurs del British Railways Poster Competition. Guanya el primer premi.
Comença a investigar en el camp de l’informalisme matèric. El seu treball amb la matèria es consolida amb la creació d’un llenguatge propi que donarà com a fruit la coneguda sèrie Portes.
El 1963 torna a Barcelona. Segueix treballant en la sèrie de les Portes, portes de Barcelona en què l’artista estableix una recuperació de la forma basada en la matèria. Aquestes portes són el punt de trobada de la seva etapa informalista i l’inici d’un procés de síntesi, composició i estructuració del llenç —sense abandonar la part figurativa—, que cada vegada s’acosta més a allò geomètric.
El seu treball anirà derivant cap a la geometria abstracta, l’òptica i la cinètica.
La geometria tridimensional és la base del seu treball fins al 1974, quan torna a la pintura plana, a l’oli sobre tela, en un ampli exercici de composició, contrastos cromàtics i jocs òptics. El 1970 s’incorpora als camps de treball del grup MENTE (Muestra Española de Nuevas Tendencias Estéticas). Aquell mateix any és escollit per realitzar el cartell publicitari i les medalles del campionat d’Europa de natació, celebrat a Barcelona. El 1971 porta a terme la façana d’un edifici a Barcelona, a tall de mural.
L’any 1972 fa el seu primer viatge als Estats Units. Interessats en la idea d’acostar l’art a la societat, Navarro Vives i uns amics creen un projecte d’edicions d’art (Disform Ediciones).
Una pausa obligada per motius de salut canvia el rumb de la seva pintura, i el 1978 recupera la via figurativa. Neix un nou llenguatge inspirat principalment en tres temes: la natura morta, la barca i el paisatge. Malgrat aquest gir radical, la construcció, la composició i el color seran un fil conductor sotto voce en tota la seva obra.
A final dels anys vuitanta apareixen composicions urbanes i paisatges rurals, bigarrats, laberíntics. Són anys intensos en la seva creació pictòrica que coincideixen amb diversos viatges per Amèrica del Nord i temporades a Mèxic.
El 1994 rep un homenatge a la seva ciutat natal, Castelsarrasin.
El 1997 rep la Clau de Barcelona per la trajectòria artística.
Per motius familiars, visita sovint Venècia i estableix un vincle molt fort amb aquesta ciutat. La seva inquietud investigadora el porta, de mica en mica, a una simplificació compositiva i cromàtica fins gairebé l’essència. És el moment de les seves “atmosferes pintades”, un món màgic, de nou al límit entre la fantasia i la realitat, la raó i l’emoció. Aquests últims anys introdueix la figura humana en el seu univers d’“atmosferes”.
Des del 2012, la seva obra , basada en l’observació, s’endinsa en un nou desafiament a la imaginació que arriba a qüestionar la pròpia existència. Aquest moment correspon a la sèrie dels “somnis”, en estreta connexió amb la consciència i inconsciència.
El 2016 rep la Creu de Sant Jordi, màxima distinció que atorga la Generalitat de Catalunya.